El Santpedor del s.XI

Explica la llegenda que al Riu d’or, afluent del riu Llobregat, hi havia fa molts anys pedretes d’or. La gent del poble les va anar recollint i amb aquell or van fer una gran estàtua de Sant Pere. Per això el nostre poble es deia Sant Pere d’Or. Aquest nom tant bonic l’hem anat enganxant, enganxant, fins que l’hem convertit en Santpedor.

17_1_DSCF9858No es coneix, però, amb exactitud quan va començar l’ocupació humana de Santpedor. S’han trobat vestigis d’època del bronze, ibèrica i romana dins el terme municipal, tot i que no serà fins ben avançada l’Edat Mitjana que el poblament es comença a concentrar en l’indret de la vila actual.

Després de la conquesta àrab (711), la Catalunya Central més que despoblar-se es converteix en una mena de terra de ningú, en què no manen ni cristians ni musulmans. A Santpedor la prova de la continuïtat en el poblament la tenim en les comunitats que hi devia haver al puig dels Morts i el Serrat Rodó, dels que se n’han descobert les necròpolis (segle VIII-X).

No és fins a principis del segle X, 200 anys més tard, que diversos personatges poderosos comencen a reorganitzar aquest territori administrativament i generen els primers documents. Gràcies a aquests sabem que hi havia un puig (esmentat per primer cop l’any 923) i un riu anomenat Or (documentat l’any 937 i que es relaciona amb la riera de Joncadella, no el riu d’Or actual), i que cap a mitjans de segle s’hi estableix un castell (958) i una església als seus peus (996). La creació de castell i església, forma part del procés que té lloc simultàniament a tot Catalunya i suposa l’enquadrament de la població en parròquies i en unes noves circumscripcions, que seran els futurs senyorius feudals. El castell, ubicat al serrat de les Floretes, serà destruït el 999 per Al-Mansur, però l’església, anomenada de Sant Pere, correspon a l’actual parroquial.

17_3_vistes08-112

La llegenda diu que fou el comte Guifré en persona qui lluità per alliberar Santpedor dels musulmans i repoblar-lo i que fou aquí on trobà la mort. La llegenda es basa en en un text del cronista àrab Ibn Hayyan, que parla d’un castell d’Awra on és ferit de mort el comte Guifré pel valí o governador de Lleida. No està tan clar, però, que Awra fos Santpedor, ja que és un topònim que també es relaciona amb la vall d’Ora al Solsonès i amb Valldaura al Tibidabo…

Els comtes de Barcelona –després reis de la Corona Catalanoaragonesa- foren els senyors de Santpedor. Però arran de diverses donacions que feren al llarg del segle XI diversos membres de la família comtal a Sant Benet de Bages, aquest monestir també aconseguí moltes propietats a la vila i fou titular de l’església de Sant Pere d’Or, q55_1_barri-antic-2ue li donava dret a percebre rendes sobre la població (dècimes i primícies).

L’església parroquial apareix per primera vegada documentada l’any 996 quan s’esmenta un temple dedicat a Sant Pere (ecclesie Sancti Petri), l’origen del topònim Santpedor a una zona coneguda amb el nom d’Auro, locatiu ja emprat a la segona dècada del segle X. La sagrera o lloc protegit per la immunitat eclesiàstica seria el primitiu nucli de poblament, que fins al 1820 acollí el cementiri, quan fou traslladat a la capella de les Verges.

Aquesta institució exigia unes rendes als pagesos que pagaven a la casa comtal de Barcelona en tant que tenia la dominicatura sobre l’alou d’Or. Des del 14 d’octubre de 1064, el monestir de Sant Benet començà a reivindicar el dret a percebre rendes sobre la vila d’Or i l’església de Sant Pere, fruit de la voluntat testamentària de Guillem Berenguer, germà del comte Ramon Berenguer I, així com al segle XIV també ho faria la mitra de Vic.

Probablement, havia existit un primitiu edifici que seria preromànic o tal vegada anterior, i al segle XII fou reemplaçat per una església romànica, més gran, formada per tres absis i una volta de canó.25_0_dscf3751

Sembla que en el segle XI Sant Benet basteix una sagrera al voltant de l’església ja existent. Un espai sagrat de 30 passes, protegit amb l’excomunió, on hi havia cellers i graners per emmagatzemar la desena part de les collites recaptada. Santpedor aleshores encara tenia un poblament de cases i veïnats dispersos per tot el terme. No és fins a finals del segle XII, quan es deixen de recaptar fruits perquè ja es cobra en metàl·lic, que la gent es trasllada a viure en l’espai ocupat per l’antiga sagrera.

Aquest escenari és justament el que pretenem reproduir al poblat medieval del Plaià: la sagrera al voltant de l’església romànica, que dóna lloc posteriorment a l’urbanització del poble, de la mateixa manera que es va fer a municipis veïns com el de Sant Fruitós de Bages, Navarcles…